II domenie di Cuaresime

Matieu XVII,1-9: Sîs dîs dopo, Jesù al cjolè cun sè Pieri, Jacum e Zuan so fradi e ju menà fûr di man, suntune mont alte. E al comparì denant di lôr trasfigurât: la sô muse e deventà lusorose come il soreli e lis viestis candidis come la lûs. E ve, ur comparirin Mosè e Elie tal at di fevelâ cun lui. Alore Pieri al cjapà la peraule e al disè: «Signôr, par nô al è biel stâ culì; se tu vuelis, o fasarai chi trê tendis, une par te, une par Mosè e une par Elie». Biel che al jere ancjemò daûr a fevelâ, ve che un nûl lusint ju invuluçà. E ve, dal nûl si sintì une vôs che e diseve: «Chel chi al è gno Fi il preferît, là che jo o ài metude dute la mê contentece; scoltaitlu». Sintint cussì, i dissepui a colarin cu la muse par tiere, spaventâts a muart. Ma Jesù si svicinà e ju tocjà disint: «Jevait sù; no stait a vê pôre!». E lôr, alçant i vôi, no vioderin nissun, dome Jesù. Intant che a dismontavin de mont, Jesù ur ordenà: «No stait a fâ peraule cun nissun di ce che o vês viodût, fin che il Fi dal om nol sarà resurît de muart».